Aquest mes i de manera excepcional farem cursos de bici i classes de reforç – ADULTS! Informa’t

Escriu-nos i t’informarem!

Disponibilitat d’horaris, classes particulars, a mida!

Més info a: https://aprendreaanarenbicicleta.wordpress.com/

(en breu l’actualitzarem)

Creació d’una wiki: Sofregint

Aquest és el link que us portarà a visitar la wiki que hem fet en grup. Es diu Sofregint i recull un projecte socio-educatiu que hem dissenyat de cara als joves que es troben al centre penitenciari de Quatre Camins.

http://sofregint.wikispaces.com/Justificaci%C3%B3

Comentari del text: “L’educació per a la comunicació i el paper de l@s educador@s socials”.

La informació que emetem o rebem influencia d’alguna manera la nostra manera de pensar. Estic d’acord amb el posicionament de Freire, Freinet i Kaplún en tant que “els processos comunicatius poden ser opressors o alliberadors.” Aquí és on es posa en evidència la importància d’educar per als mitjans seguint les sis dimensions de les que parla Martínez de Toda , és a dir educar per tal de que els receptors esdevinguin alfabetitzats mediaticament, conscients de com funciona la indústria dels mitjans, sent actius construint i deconstruint significats, crítics amb la ideologia transmesa, i sent conscients de la seva naturalesa social.

Aquestes sis dimensions només es poden assolir mitjançant el diàleg entre emissor i receptor, educador i educand, entenent que el contingut curricular es generarà a partir dels dos agents, i que cadascun dels dos aprendrà de l’altre. He trobat molt interessant la idea de Kaplún quan parla dels ritmes en els processos d’aprenentatge i com això s’ha de plasmar en la proposta dels objectius. En cas contrari es pot paralitzar el procés d’aprenentatge per un bloqueig en la comunicació. L’educadora ha de ser empàtica i jugar amb l’equilibri entre el problematitzar i el generar diàleg.

D’una altra banda, donar la benvinguda a l’error com a element indispensable en tot procés d’aprenentatge. Actualment som una societat amb uns valors molt competitius, on no es permès equivocar-se, però és anar contranatura, perquè la millor manera d’incorporar un aprenentatge és equivocant-se. Quan l’educand trenca “la cultura del silenci” pot ser que adopti un discurs que encara no té integrat i no sigui del tot seu, inclús sigui un discurs dominant. De nou, rescatem la importància del ritme i del procés. Respectar-ho és un dels compromisos de la bona educadora.

Trobo molt clarificador l’exemple que exposa Giroux dels alumnes amb actituds sexistes i com la mestre no aconsegueix l’objectiu que ella mateixa es marca. És totalment una pràctica bancària, utilitzant els termes de Freire, que fomenta la reproducció o en aquest cas concret la resistència dels alumnes. Imposa i no crea espai per al diàleg de forma que el tema esdevingui mediatitzador, pugui haver un qüestionament i una reformulació dels significats. De fet s’allunya encara més dels educands transmetent un missatge de poder i de verticalitat, ella és qui té el saber absolut i ells són els que estan equivocats. L’efecte és completament el no desitjats, hi ha enfrontament i els alumnes reafirmen encara més radicalment la seva postura.

En contrapartida, destaco la idea de Freinet. Com a través d’un projecte, crear un diari a la classe, els alumnes poden ser quasi autosuficients, i el professors esdevé una eina més del procés d’aprenentatge però no la única.

Com a educadora social que vull ser em plantejo molt aquest tema. És un dels fonamentals. Què és educar i com fer-ho. El poder que podem exercir, també ens l’hem de plantejar i ser conscients de la nostra pràctica perquè no reproduïm actituds de control i imposició com li va passar a la mestre, tot i pensar que el missatge és el correcte. Estaríem adoptant una posició paternalista que no és ni molt menys característica d’una bona educadora. Abans de transmetre hem de saber què i com. Hem de fer un treball personal, per poder aconseguir l’objectiu educatiu del que parla Martinez de Roda: “els subjectes siguin cocreadors i coautors de la cultura popular contemporània adonant-se , per exemple, de les construccions de significat, que es fan a l’estar en contacte amb els medis massius.” Els permetrà que “coneguin com aprofitar-se dels elements positius dels mitjans, però al mateix temps, que puguin estar alerta contra els seus elements negatius. L’últim objectiu de l’educació per als mitjans seria la comprensió de la cultura popular mediàtica contemporània,  per ser capaços de participar en ella com coautors.” L’ideal al que s’ha de tendir és el que tots aquests autors descriuen en les seves obres, el diàleg, l’horizontalitat, el que és receptor és converteix en emissor, l’educand és educador i l’educador també és educand.

CONTRAPUBLICITAT

1a contrapublicitat

La primera contrapublicitat és una crítica a la publicitat de masses, a la publicitat que ens bombardeja a cada segon per tot arreu on anem, allà on mirem. És una de les eines més potents en les que es basa la societat del consum. Hi ha múltiples formats, múltiples maneres, múltiples estils, tendències però totes tenen un criteri en comú, un missatge de fons, el què transmeten constantment és: compra! Compra! Tenen la missió de crear necessitats, urgències, donar-nos la il·lusió que compartim una identitat, que formem part d’un col·lectiu i fer-nos creure que l’única manera possible de cobrir aquella necessitat, de satisfer aquella urgència és adquirint un producte nou, sense fer-nos plantejar si realment el necessitem, o si necessitem un de nou, quin ús li donarem, si cal gastar-se uns diners, etc. Sense producció, no hi ha PIB, sense PIB no hi ha creixement, sense creixement, l’Estat s’ensorra, sense consum, no hi ha producció.

Per tant, el missatge també fomenta un individualisme molt fort, no ens fa plantejar que segurament el què necessitem i volem ho pot tenir algú que està molt a prop nostre. Segurament algú té aquell producte i no el fa servir i te’l podria regalar o te’l pot deixar durant un període de temps mentre aquesta persona no el fa servir.

Així doncs, el que volem criticar no és la publicitat en sí com a eina, sinó la finalitat amb la que s’utilitza, el missatge que rebem cada mil·lèsima de segon. Amb aquesta contrapublicitat, intentem reinventar, modificar el missatge i fomentar la reutilització dels productes i l’ús de la xarxa social com una eina molt vàlida i útil per desviar-se un xic de la corrent del sistema. Plantejar una alternativa de consum i de relació en aquesta societat de consum.

2a contrapublicitat

En la reflexió anterior, hem recordat una de les estratègies del sistema per generar consum, crear necessitats (així com el telèfon mòbil, per exemple). El motor del sistema és el consum, si aquest es para deixa de funcionar tot plegat. Per tant, supervivència al poder i del què es tracta és de crear constantment maneres de que els consumidors veiem diferències en els productes, veiem punts d’atracció, necessitats, característiques que ens agradin per tal de voler adquirir-los. I una d’elles és potenciar el valor afegit d’un cert producte o directament inventar-se’l i fer-ho creure. La publicitat ha perfeccionat molt les seves tècniques i ha descobert que és molt eficaç vendre estats d’ànim, sensacions, emocions, desitjos, somnis, identitats… Ho podem veure amb els cotxes, els perfums. En aquesta contrapublicitat, el nostre punt de partida és acceptar que hi ha publicitat però volem anar contra corrent i anunciar el producte sense valor afegit, és a dir només vendre el producte i no una manera de ser, una manera de viure. Definir el producte per la seva funció, i fer que l’adquisició del mateix sigui per pura practicitat.

3a contrapublicitat

La intenció d’aquesta contrapublicitat és la d’alliberar d’informació tot un barri. Tal com comenta l’artista Oscar Ibrahim, la publicitat ens envolta i ens bombardeja amb missatges gràfics, nosaltres no podem escollir llegir-los, simplement ens envolten. Així mateix, la periodista Naomi Klein explica a la seva obra ‘No logo’ experiències d’alliberació de publicitat d’un barri. D’aquesta manera proposem empaperar amb un simple paper blanc tots els cartells publicitaris d’un barri amb l’objectiu que els altres elements que ens envolten preguin rellevància. Les persones amb qui ens creuem, els arbres, els animals, les escombraries, al capdavall la nostra realitat quotidiana. El fet d’esborrar els missatges sobre productes així com sobre estils de vida ens pot connectar amb la nostra realitat, amb les nostres vides, amb un espai que és veritablement nostre.

La publicitat original en la que ens hem basat per fer les contrapublicitats:

L’autotecnobiografia

En el link que us proposo a continuació, podreu veure  la meva AUTOTECNOBIOGRAFIA, segons el concepte que amplia força el què enteniem fins ara com a tecnologia. He intentat plasmar com la tecnologia ha marcat la meva trajectòria vital.

Estic tenint problemes per penjar el vídeo, ho segueixo intentant.

Visió àmplia del concepte “tecnologia”

Si busquem la definició de “tecnologia” a l’enciclopèdia catalana per Internet, trobarem: “Conjunt dels coneixements propis d’una art industrial o d’un ofici mecànic”, a la Viquipèdia: “Tecnologia és un concepte molt ampli que tracta sobre l’ús i coneixement d’eines i tècniques i de com afecten a l’habilitat d’una especie per a controlar i adaptar-se al seu entorn. No obstant podríem definir la tecnologia (del grec τεχνολογια, que prové de τεχνολογος: τεχνη, “art, tècnica” i λογος, “tractat”) com el conjunt de coneixements que permeten fabricar objectes i modificar el medi ambient, incloent-hi plantes i animals, per satisfer les necessitats i desitjos humans. Això implica el desenvolupament i l’aplicació d’eines, màquines, materials, tècniques, sistemes i processos.”

A l’assignatura de “les TIC en l’educació social”, el professor, Guillermo Bautista ens ofereix una visió molt més àmplia del concepte, una visió que la majoria mai ens haviem plantejat, i per la que ens vam quedar molts sorpreses.

“Las actividades y productos de la acción del hombre traspasan la mera construcción de herramientas y máquinas y se pueden entender mejor si las agrupamos en cuatro figuras: TECNOLOGÍAS ORGANIZATIVAS, TECNOLOGÍAS ARTEFACTUALES, TECNOLOGÍAS SIMBÓLICAS Y BIOTECNOLOGÍAS. Conviene señalar, por otro lado, que esa cuatripartición no tiene como objetivo establecer unos compartimentos independientes, sino, al contrario, proponer unas distinciones bàsicas: más bien se trata de considerar el componente dominante de las tecnologías, pues todas ellas participan, en mayor o menor medida, de componentes artefactuales, biológicos, organizativos y simbólicos.”

Si ens centrem en aquesta última definició, ens adonem de que estem rodejats de tecnologia. De fet, lautotecnobiografia que es penjarà en la següent entrada exemplifica molts moments de la vida on la tecnologia té un paper protagonista.

Posarem exemples de cadascun dels tipus per clarificar com és d’important el seu paper. Fins ara el desconeixiem i només el centravem en el que són “noves tecnologies” com internet, els ipods, els blocs, els mòbils, les càmeres digitals, etc.

Pel que fa a les tecnologies organitzatives, són essencials en la vida personal de cadascuna, a la feina o a la universitat. Tothom necessita un pla d’acció per caminar, des de que posem el despertador a la nit ja ens estem organitzant el dia. L’hora de desperatr-se ja anirà marcada per unes obligacions o desitjos pensats el dia anterior. L’agenda on apuntem les cites pendents, el calendari que ens diu el dia en què vivim, el mòbil que ens va dient l’hora, i poc a poc va desplaçant els rellotges de mà. Les reunions, les assemblees, etc. L’organització és necessària i la tecnologia és la que ens permet establir les regles d’acció.

Les tecnologies simbòliques són “tècniques de representació i de construcció.” Qualsevol col.lectiu, empresa, nació necessita un símbol per sentir-se identificat i crear sentiment de grup. La moneda també és una construcció simbòlica, essencial en la societat capitalista en la que vivim, perquè ens permet consumir.

Les tecnologies artefactuals són “aquelles que la seva dimensió física proporciona una unitat identificable, integrada per components materials que, a més ocupen un espai i gaudeixen de certa independència dels agents humans per a desenvolupar la seva activitat.” Les bicicletes per exemple, o els rellotges que en cas no només ens permeten organitzar-nos (tecnologia organitzativa) sinó que l’objecte en si és tecnologia artefactual.

La biotecnología és aquella que el seu component principal i predominant incideix sobre la vida biològica, seleccionant o creant un producte i després mantenint-lo en l’existència, protegint-lo de la resta del món. Les dietes, la fecundació in-vitro, són exemples clars. Els transgènics o aliments modificats genèticament també.

Així doncs, hem descobert que la tecnologia és bàsica en molts aspectes de la nostra vida quotidiana i sense ella seria molt difícil funcionar.

Les noves tecnologies en la societat actual

Primer de tot cal especificar a què ens referim amb les noves tecnologies, també conegudes per TIC (Tecnologia de la Informació i Comunicació).

El concepte noves tecnologies pot ser molt ampli i popularment engloba tant les tecnologies d’última generació com aquelles que ja fa molt de temps que formen part de les nostres vides. Ens referim a l’Internet, els videojocs, els blocs, el Facebook, a les wikis, youtube, els programes de missatgeria instantània, etc. Una llista interminable de serveis o elements que s’han incorporat a la nostra vida creant una sèrie de canvis força revolucionaris.

El què intentem en aquesta secció és reflexionar com les TIC han afectat a la societat actual. I també pensar a quina societat ens referim? Tothom hi té accés? Tothom s’hi pot beneficiar?

Les TIC han sigut revolucionàries en el modus vivendi de la gent, i per tant han aportat certes avantatges però també certs inconvenients.

Han agilitzat les comunicacions, resulten molt més ràpides i econòmiques. Les persones podem escriure’ns emails, xatejar, parlar via internet de forma totalment gratuïta i immediata. Ens hem beneficiat tots, un clar exemple són les famílies que es troben a Europa i contacten amb els seus països d’origen.

També permeten fer xarxa, ajuntar-se per inquietuds, interessos i crear grups que es comuniquen via internet i organitzen les seves activitats.

Permet un accés immediat a la informació. També es pot crear informació i posar-la a l’abast de tothom sense cap impediment.

Però quan parlem de tothom, no estem parlant amb propietat. Les persones que poden accedir a les noves tecnologies no és la gran majoria. Bé sigui per raons econòmiques o sigui perquè no hi estan familiaritzades, no saben llegir ni escriure… Si diferenciem entre Nord i Sud, només una petita part dels països del món tenim aquest privilegi; i si parlem de gènere, hi ha moltes dones que encara no saben fer-ne ús; si parlem d’edats, sol ser la població més jove aquella que l’utilitza. Ens deixem molta gent pel camí….

Personalment, jo estic a favor de les noves tecnologies però només quan respecten a les persones i no les exclouen o suposen un deteriorament en les relacions entre aquestes. És a dir, només si es fa un bon ús, les noves tecnologies poden ser beneficioses.

El què passa amb la televisió passa amb els ordinadors, els videojocs… Poden aïllar a la gent. Podem estar acompanyats però cadascú estar a la nostra, i no interrelacionar-nos amb el del costat sinó amb una màquina o, amb una mica de sort, amb una altra persona però a través d’una màquina. Hi ha, per tant, un cert risc a perdre la necessitat del contacte físic, visual amb el que tot això comporta. A més, de vegades es creen malentesos que fan trontollar les relacions, sobretot quan s’utilitza els xats o els emails. Hem de saber en quins moments és adient fer-ne ús. Quan estem en família dinant, o amb grup d’amics compartint quelcom, la tecnologia allunya. En altres moments apropa.

S’ha de tenir consciència de que les noves tecnologies són productes del mercat, formen part de la societat de consum, i per tant aquesta els necessita per subsistir. Per tant, l’objectiu principal de la indústria serà que n’adquirim tants com sigui possible. I com ho farà? Ens creen necessitats noves que fins ara no teníem, i ens les faran sentir com a necessitats vitals, ens faran creure que no poden viure sense aquell producte que acaben d’inventar. Concebeu la vostre vida actual sense mòbil? Quant fa que el mòbil us acompanya a tot arreu? Abans com us comunicàveu amb la vostra gent?

Una altra qüestió que apareix és el tema de la immediatesa. La societat actual s’accelera, cada vegada tenim menys paciència i som més impacients fins al punt de que si les coses no passen en el moment exacte en que les volen, deixen de tenir sentit, deixen d’existir. D’això en parla molt extensament Zygmunt Bauman a La Modernidad liquida, un llibre que recomano.

Per això cal ser conscients quan fem les coses, perquè les fem i si les podríem fer d’una altra manera, en el cas de les noves tecnologies. Cal un consum responsable i conscient.

Un exemple: de vegades xategem amb una altra persona, ens hem plantejat mai de tancar l’ordinador i quedar amb ella ni que sigui per mitja hora?  Quan ens truquen al mòbil, moltes vegades prioritzem la trucada i no el que estem fent en aquell moment. És a dir donem més importància a la persona que truca que no a la que tenim davant o a nosaltres mateixes.

Precisament per aquesta necessitat de créixer constantment que té el mercat, cada dia surten productes nous. La societat de la informació, i en conseqüència la societat en general, avança i canvia molt ràpid. Els joves i els més petits són els que assimilen aquests canvis més ràpidament fins a fer-los propis. Esdevenen part de la seva normalitat. Els adults, en canvi, tenim més dificultats fins al punt de que el que per ells és normal, per a nosaltres segueix sent nou. I aquí s’obre una bretxa. Una bretxa entre els que estan familiaritzats amb les noves tecnologies i els que no, entre els que les utilitzen com quelcom més en el quotidià i els que els hi tenen por. Parlem de bretxa entre pares i fills, entre joves i adults, etc.

Informació en moltes ocasions equival a llibertat. Et permet conèixer diferents opcions i escollir la que és més convenient. Internet facilita tot tipus d’informació i aquí també apareix una altra necessitat. Hem de saber i aprendre a cercar, trobar i seleccionar la informació. No tota la informació que trobarem serà útil, verídica o de qualitat. Hem d’aprendre a on buscar, com buscar i com triar.

Depenent de com ens situem en aquesta societat, tenim uns compromisos i interessos diferents.

Si som pares, mares, tiets, tietes, germans, germanes… persones que estem en relació amb petits i joves, tenim la responsabilitat i el compromís d’estar a la última en les noves tecnologies. Només d’aquesta manera podrem estar a prop seu i despertar-li un esperit crític i fer-ne un ús responsable d’aquestes. També ens facilitarà la comunicació i per tant la relació amb ell i el podrem entendre millor, a ell i al seu entorn.

Si som usuaris i usuàries de les noves tecnologies, plantejar-nos com i quines fem servir i perquè. Ens servirà o per ratificar el que ja fem o per canviar alguns habits si fos el cas.

A part, si dominem el tema, també poden donar l’oportunitat a altra gent a que les descobreixi.

L’educació i les noves tecnologies

Un cop hem analitzat el paper de les noves tecnologies dins de la societat actual ens podem plantejar quin paper té l’educació en tot plegat.

Hem dit que les noves tecnologies tenen un punt d’arriscat, sobretot en el món de lo social, en el món de les relacions i les persones. I és aquí on hem de treballar, treballar per trobar l’equilibri en incloure les noves tecnologies dins de les nostres vides però evitant que ens excloguin, ens aillin o ens alienin.

Dins del món de l’educació, les podem fer servir com a mitjà o com a contingut pròpiament. Sobretot és en el primer cas on creen més controvèrsia.

A quins grups socials ens estem referint?

Si treballem amb joves, l’ús de les noves tecnologies ens pot servir com a ganxo, per apropar-nos a ells. Què millor que treballar amb ells a través d’eines amb les que estan familiaritzades, formen part de la seva quotidianitat i en gaudeixen.

Si treballem amb petits, apostarem perquè tots tinguin un ordinador a classe o el puguin compartir. Què es guanya i què és perd amb cadascuna de les 2 alternatives? Quins són els objectius educatius que ens marquem en cada cas? Què és més important pel nen?

Si treballem amb dones o població no acostumada a les noves tecnologies, no només el contingut en si és un objectiu educatiu sinó que a la llarga es pot transformar en un mitjà per aconseguir altres com pot ésser la recerca de feina o altres dades que siguin del seu interès, creació d’emails, etc.

I així seguiríem… Però arribats a aquest punt ens adonem que l’educador/a primerament ha de fer una feina important. I és reflexionar què és el que vol transmetre, fins a quin punt és positiu l’ús de les noves tecnologies, en quins moments i perquè? Quins són els seus límits? I com transmetre tot això i com treballar-ho. I a part tenir en compte de que si l’utilitzem no n’és l’única que existeix, i per tant podem prescindir-ne en depèn quins contextos o complementar-les amb d’altres.

Apren a anar amb bici en un 3 i no res!

Anar amb bici és un dels millors plaers de la vida. Hi ha molta gent que no en sap i que ho té com una espineta clavada, com un tema pendent però que mai es decideix a donar el pas de posar-s’hi.

Si estàs llegint aquest blog, estàs en un bon lloc! T’animo a que t’animis a aprendre’n 😉 Veuràs que és molt facil i més ràpid del que et penses així que si et poses les piles, molt aviat podràs estar gaudint del que és desplaçar-te en bicicleta.

Mentres aprenem, anirem treballant les pors i les inseguretats. El treball és molt individualitzat i s’ensenya en funció de cada persona, perquè cadascuna és un món.

Regala’t aquest plaer o regala-li a alguna persona que t’estimis!

Més info a: http://aprendreaanarenbicicleta.wordpress.com/ o enviant un comentari, o a classesdebici@gmail.com

A 2014 ENCARA ES FAN CLASSES, TOT I QUE NO HI HAGI MOLT DE MOVIMENT AL BLOC. El moviment està a la roda 😉

Bona primavera!